Contracte de preferents nul i les seves conseqüències

La declaració de nul·litat d’un contracte de preferents determina que el client no hagi de tornar els interessos per les quantitats rebudes segons una sentència de l’Audiència Provincial de Pontevedra.

Llegir més…

La dispositiva sosté que les parts han de restituir-se les prestacions que, de forma recíproca, van rebre. L’abast però d’aquesta obligació no és el mateix en el cas de l’entitat financera que en el cas del client.

Aquesta sentència considera que en aquests casos, l’obligació del banc és la de tornar el capital invertit pel client amb l’interès legal quantitat aquesta meritada des de que es van iniciar les entregues de capital, mentre que l’obligació del client es concreta en la devolució dels rendiments abonats a conseqüència dels productes contractats, però sense haver de restituir els interessos de les esmentades quanties.

Les raons que fonamenten la dispositiva de la sala són les següents:

En primer lloc, el fet que de manera essencial, la declaració de nul·litat es troba en l’existència d’un vici estructural en el negoci a conseqüència de la situació d’error generada en el client per l’actuació de l’entitat financera. Aquest fet determina una situació de desigualtat en la informació i un desequilibri en els drets i obligacions que dimanen del contracte amb una vulneració de la norma legal i que no va ser restablerta per l’entitat demandada; aquesta situació de desequilibri ha de traduir-se també en una reposició de les coses al moment de la celebració del contracte.

En segon lloc, l’anàlisi de la conducta de l’entitat financera, tal i com es desprèn dels fets provats, permet considerar-la com una actuació de mala fe contractual i que ha de ser entesa en una restitució de les coses en el seu origen.

En tercer lloc, cal considerar la situació com un enriquiment injust en el cas que s’obligués a tornar al client els interessos legals de les quantitats rebudes en virtut de les ordres d’adquisició de participacions preferents i deute subordinat, mentre que l’entitat, que va celebrar el contracte amb la finalitat d’atendre les seves exigències conjunturals de capitalització, hauria obtingut un rendiment de quantitats dipositades pel client en un normal desenvolupament del negoci bancari.

En quart lloc, cal assenyalar que la normativa protectora del consumidor, a més de la normativa específica citada sobre protecció del consumidor adquirent de serveis i productes financers, constitueix una base suficient per a incrementar l’estàndard de la bona fe contractual exigible a l’entitat financera, que en aquest cas, s’ha vist vulnerada de manera clara, i atorga fonament a la modulació dels efectes de retroacció d’efectes amb la finalitat d’evitar situacions de vulnerabilitat dels consumidors.

I finalment, en relació a la legislació especial dictada per a la reestructuració d’entitats de crèdit, cal tenir present que la Llei 9/2012, de 14 de novembre, estableix en el seu Apartat IV com a un dels seus objectius, l’adopció de mesures de protecció de l’inversor «[…] en relación con la comercialización de los instrumentos híbridos y otros productos complejos para el cliente minorista, entre los que se incluyen las participaciones preferentes, con el fin de evitar que se reproduzcan prácticas irregulares ocurridas durante los últimos años.». Aquestes pràctiques de comercialització són similars a les que han constituït l’objecte d’aquest litigi.

Segons assenyala el Consell General del Poder Judicial, en el seu comunicat el passat mes de setembre, els efectes d’aquesta sentència cal fer-los extensius com a criteri a seguir pels jutjats en relació amb les demandes sobre preferents i deute subordinat en les que no hagi recaigut cap sentència i en les que es presentin en el futur.