Obligació d’abonar aliments a una filla de 30 anys

L’Audiència Provincial de A Coruña ha dictat una sentència en la que estableix l’obligació d’un pare a continuar abonant aliments a la seva filla gran de 30 anys. La motivació d’aquesta sentència ve donada pel fet de no trobar una feina estable que permeti a la filla obtenir una independència econòmica.

Llegir més…

Els fets

El litigi té origenen una demanda d’extinció de l’obligació de prestar aliments formulada perun pare en contra de la seva filla de 30 anys d’edat la qual ja havia finalitzat els seus estudis universitaris.

El Jutjat de Primera Instància va desestimar la demanda al considerar que no concorria la causa d’extinció de l’article 152.3 del Codi Civil ja que la filla no tenia una possibilitat concreta de trobar una feina la qual li permetria obtenir una independència econòmica. Les remuneracions obtingudes per la filla fins al moment havien estat per feines de caràcter esporàdic no sent suficients per a la seva autonomia personal.

Posteriorment, l’Audiència Provincial de A Coruña va revocar en part la sentència del Jutjat de Primera Instància i va reduir la quantia de la pensió en base als treballs esporàdics realitzats per la filla.

Sobre la sentència de l’Audiència Provincial

En primer lloc, el Tribunal ha rebutjat que la sentència d’instància fos incongruent mantenint de forma definitiva la pensió d’aliments quan, en la contestació a la demanda, es va sol·licitar que es limités la pensió a «dos años más» de conformitat a l’article 151 CC, atès que el dret als aliments té caràcter irrenunciable.

En segon lloc, en relació al fons de l’assumpte, la sentència preveu que el contingut de l’article 152.3 CC i que estableix que l’obligació de prestar aliments finalitzarà «cuando el alimentista pueda ejercer un oficio, profesión o industria… de suerte que no le sea necesaria la pensión alimentícia para su subsistencia», ha de ser interpretat conforme al que estableix l’article 3.1 CC, i especialment en quan a la realitat social del temps en que han de ser aplicades les normes. En aquest sentit, la doctrina jurisprudencial ha anat establint de manera sistemàtica que «para que cese la obligación de prestación alimentícia, es preciso que el ejercicio de una profesión, oficio o industria sea una posibilidad concreta y eficaz según las circunstancias, no una mera capacidad subjetiva».

En aquest cas, i tenint en compte que la filla va treballar durant 3 anys en un període de 8 anys, en feines de pocs dies i sense arribar en cap cas a una jornada laboral normal, el Tribunal conclou que no ha existit la possibilitat real de desenvolupar un treball que li hagi permès no necessitar aliments del seu pare.

L’Audiència Provincial de A Coruña també descarta l’existència d’una situació qualificada com a «parasitismo social» a la qual feia referència una sentència del Tribunal Suprem d’1 de març de 2001 ja que la doctrina que sorgeix d’aquesta sentència, no pot establir-se com a regla general i immutable, pel fet que una persona que hagi finalitzat els estudis universitaris, gaudint de bona salut, i d’una edat equivalent als 30 anys, no tindrà mai el dret als aliments. La realitat social de l’any 2001 era «una sociedad moderna y de oportunidades» mentre que ara, en la situació de crisi econòmica en la que ens trobem immersos, amb unes taxes d’atur molt elevades i on la titulació universitària no és garantia per a trobar feina. Actualment i per aquest motiu, el fet que una persona de 30 anys hagi finalitzat els seus estudis i no trobi una feina, no pot considerar-se que una persona es trobi en una situació de «parasitismo social».

Finalment, en quan a la limitació temporal dels aliments, la sentència determina que, com a norma general, no existeix la possibilitat de fixar anticipadament la seva extinció. Mentre existeixi un estat de necessitat, cal prestar els aliments sempre que la causa no sigui imputable a l’alimentista. En aquest sentit, no pot fixar-se a priori una data per l’extinció d‘aquesta obligació. En aquest cas, la filla va finalitzar la seva formació i ha demostrat en el temps una actitud més o menys activa en la cerca de feina, però la seva necessitat deriva de no tenir mitjans necessaris per a llur subsistència, a causa de la impossibilitat d’accedir al mercat de treball en unes condicions mínimes que li permetin obtenir un salari per a satisfer les seves necessitats bàsiques. Mentre no trobi una feina, precisarà aliments no podent fixar-se per avançat quan la trobarà: «1º.- En los alimentos entre parientes como regla general no existe la posibilidad de fijar anticipadamente la extinción. Se deben mientras exista el estado de necesidad por causa no imputable al alimentista. Por lo que no puede fijarse «a priori» una fecha para la extinción de la obligación.».