La condemna als avis, paterns i materns, a pagar una pensió d’aliments a la seva néta

Una Sentència de data 27 de maig de 2014 dictada pel Jutjat de Primera Instància número 11 de Gijón va estimar parcialment una demanda formulada per una mare d’una nena menor d’edat i va declarar el dret de la nena a percebre aliments dels seus avis, paterns i materns, condemnant-los al pagament d’una pensió en concepte d’aliments per un import equivalent a 250 euros mensuals.

Cal destacar en primer lloc que l’esmentada sentència rebutja una possible falta de legitimació passiva, tot i el que preveu l’article 144 del Codi Civil el qual estableix un ordre de prelació (substitució) per part de les persones obligades a prestar aliments que, en aquest cas, recau de forma preferent sobre el pare de la nena, havent quedat acreditada la carència de mitjans econòmics, no només del pare, sinó també de la mare demandant, generant tot plegat un pressupòsit per a conferir legitimació passiva als avis amb l’objectiu de cobrir les necessitats de la seva néta.

Llegir més…

Per altra banda, la sentència també determina l’existència d’una causa de necessitat en la sol·licitud d’aliments per a la menor d’edat, centrant-se en la quantificació econòmica de la pensió, quantitat aquesta que la mare va xifrar en 460 euros mensuals tenint en compte l’increment de les necessitats de la seva filla.

En la sentència doncs s’hi destaca la diferent naturalesa jurídica en quan a l’obligació de donar aliments per part dels pares respecte dels fills menors en situacions de crisi matrimonial (art. 93 CC) i en quan a l’obligació de donar aliments entre parents (arts. 142 i següents del CC). En aquest sentit, mentre l’assistència deguda als fills menors d’edat queda emparada per la pàtria potestat dels progenitors la qual és font de drets i d’obligacions (arts. 110 i 154.1 CC), la institució dels aliments entre parents té el seu fonament en el principi de solidaritat familiar, i prescindeix en quan a la seva regulació, de la noció de la limitació d’edat, recolzant-se en pressupòsits com el de la relació conjugal o de parentesc atenent-se a una necessitat per a qui ha de percebre els aliments i a una disponibilitat dinerària per a qui ha de donar-los.

El Jutjat de Primera Instància número 11 de Gijón, conclou la sentència fent referència al fet que el deure de la prestació d’aliments als fills menors d’edat té un abast més ampli del que conté l’article 143 CC. En aquest sentit, el tribunal es basa en els criteris legals establerts en matèria d’aliments entre parents, i això des d’una doble perspectiva: la dels conceptes que hagin d’integrar els aliments que fan referència l’article 142 CC, i la relativa als criteris de proporcionalitat per a la fixació de la seva quantia, recollits en l’article 146 CC.

Des de la primera perspectiva, la sentència assenyala que la menor d’edat té cobertes les seves necessitats en matèria d’educació i sanitat, de manera que són exclusivament les referents a la seva alimentació i vestimenta les que han de ser objecte d’atenció, estimant la quantia de 250 euros fixats en el conveni regulador en equivalència a tals necessitats.

Des de la segona perspectiva, i tenint en compte els mitjans econòmics de cadascun dels demandats, la sentència estableix que, encara que de forma inicial s’hagués pogut acreditar una posició econòmica més avantatjosa per part dels avis paterns atès que perceben més ingressos mensuals i disposant així mateix de diversos dipòsits bancaris, l’assumpció per la seva part de donar una ajuda directa als seus fills determina que tal posició cal aproximar-se a la dels avis materns, per la qual cosa la sentència distribueix la pensió a la néta en 115 euros a abonar pels avis materns i 135 euros a satisfer els avis paterns.